Source: Núvol
Berta Galofré Claret
03.05.2022
PRESS TEXT
L’art no pot salvar-nos
In English (translated):
What possibilities and tools does the world of culture have to confront any war? How can it express its opposition? What practices can it carry out?
Attributing salvific powers to artistic practices is naïve. Art cannot save us, nor can it perform any miracle. Even so, this does not mean that it cannot help to re-signify the world, to heal us and to remove, if not the foundations of the world, then to shake us up, to make us uncomfortable and to question certain positions. This is why, on 27 April at MACBA, Vasyl Cherepany, head of the Visual Culture Research Center in Kiev, Marita Muukkonen and Ivor Stodolsky, founding members of the Artists at Risk collective, Natalia Sielewick, curator of the Museum of Modern Art of Warsaw, and the Palestinian writer and curator of the Palestinian diaspora Rasha Salti came together. A round table discussion, part of L’internationale in collaboration with MACBA, Fundació Tàpies, CCCB, El Born and PAAC, to redefine the role of the museum as a possible refuge, as well as to discuss the role of the cultural world in the face of the current emergencies and conflicts of today’s world.
When war breaks out, destruction devastates everything and, therefore, art is not left out, nor are its manifestations. “In the cultural sphere in Ukraine, we have been devastated,” said Vasyl Cherepany, who took part in the round table in connection with the conference in Kiev. In order to minimise this disaster, a series of actions have been undertaken with the aim of finding ways to conserve the remains that are still standing and to save collections. In this sense, the artist residencies are also noteworthy, both for artists who have fled the country and for those who have had to stay in Ukraine without work.
In relation to Cherepany’s statements, he links the aid provided by Artists at Risk, a non-profit organisation that for a decade has been supporting all those involved in the world of art and who are at risk around the world. “Recently, we have seen an unprecedented wave of applications, especially to welcome or offer help”, said the founding members, praising the generosity, but also being critical, because in the face of other conflicts, solidarity has never been the same.
However, the help that has come from the world of the arts has not only been from a cultural perspective. Natalia Sielewick explained the initiative that originated from the Słonecznik Solidarity Community Centre during the first week of the Russian invasion of Ukraine to the Museum by a group of artists, activists and Blyzkist (Proximity) – a collective made up of Ukrainian educators, artists and activists associated with the museum since 2017 – which began providing food, collaborating with hospitals and offering photographic sessions for visas.
In these contexts, however, the speakers concurred on the importance of a careful use of language to avoid stereotypes or generating confusing and counterproductive labels. On the one hand, the notion sheltered in the organisation Artists at Risk does not convince them: “we prefer to treat the artists we welcome as colleagues or guild mates”, explains Ivor Stodolsky. However, while it is essential to review the terminology used, it is also important to rethink our responses to the emergency. In this direction, Sunflower Digest, a think tank and editorial platform, to which Natalia Sielewick also belongs, is dedicated to combating misinformation, stereotypes and propaganda by means of readings that allow them to get to know the affected city and thus preserve its memory in a respectful and non-invasive way.
In any case, and beyond the possibilities offered by art or the disinterested help of its workers, the speakers also agreed on the ethical problem that Europe is experiencing and the importance of not further aggravating the debate. “These types of conflicts are not an overnight occurrence, they have been going on for 20 years. The situation is very serious”, complained Rasha Salti, and Vasyl Cherepany added: “not only have we not known how to deal with the Russians’ fetishism, but we have also been making deals, thinking that the war was a reality of the past century”. In the face of this evidence, art has few tools, since the conflict is not aesthetic, but eminently political. Even so, if only a structural rethinking can reverse the situation, cultural institutions are not excluded from the change.
“Institutions and organisations need to politicise”, Cherepany claimed, adding that “our task is to point out, to make people uncomfortable, not only as humanitarian aid or from within the creation itself, but also through an explicit demonstration of our disagreement by means of a public declaration”. “Structural change means ceasing to support those organisations or institutions that, while ostensibly opposed to the war, have previously financed and collaborated with the enemy,” declared Rasha Salti forcefully.
Europe’s ombudsmen are becoming increasingly evident and the examples are numerous. In fact, one need only focus on the Venice Biennale. Marita Muukkonen and Ivor Stodolsky, curators of Aleksey Yudnikov’s performance “The Member” at the Biennale, denounced the arrest of the artist by the Italian police after he had acted with a message that clearly appealed to Putin and had exclaimed some statements in Russian outside the Russian Pavilion in Venice. “The police did not release the artist until they found out whether he had criticised Italy or its politicians”, the commissioners explained. A problem of censorship that, as Muukkonen and Stodolsky pointed out, affects not only Russia, but all of Europe.
Art can awaken sensitivities, point out, make people uncomfortable, but it does not resolve any conflict completely, especially when we are talking about an essentially political conflict. That is why it is necessary to become radically politicised, as the speakers at the round table affirmed, a show of real protest in all senses of the word. You can recover the round table here.
In Spanish (original):
Quines possibilitats i eines té el món de la cultura per confrontar qualsevol guerra? Com pot manifestar el seu rebuig? Quines pràctiques pot dur a terme?
Atribuir poders salvífics a les pràctiques artístiques és ingenu. L’art no pot salvar-nos, ni tampoc fer cap miracle. Tot i així, això no vol dir que no pugui ajudar a resignificar el món, curar-nos i remoure, si bé no els fonaments d’arrel, sí sacsejar, incomodar i qüestionar certes postures. És per això que el passat 27 d’abril al MACBA van reunir-se Vasyl Cherepany, cap del Visual Culture Research Center de Kíiv, Marita Muukkonen i Ivor Stodolsky, membres fundadors del col·lectiu Artists at Risk, Natalia Sielewick, curadora del Museu d’Art Modern de Varsòvia, i l’escriptura i curadora de la diàspora palestina Rasha Salti. Una taula rodona emmarcada dins L’internationale en col·laboració amb el MACBA, Fundació Tàpies, CCCB, El Born i PAAC per tal de redefinir el paper del museu com a possible refugi, així com discutir el rol del món cultural davant les emergències i conflictes bèl·lics actuals.
Quan esclata una guerra, la destrucció ho arrasa tot i, per tant, l’art no en queda exclòs, tampoc les seves manifestacions. “En el marc cultural a Ucraïna hem quedat devastats”, apuntava Vasyl Cherepany, que va participar a la taula rodona en connexió des de Kíiv. Catàstrofe que per tal de minimitzar, s’han engegat una sèrie d’actuacions que pretenen trobar fórmules per conservar les restes que encara queden dempeus i salvar col·leccions. En aquest sentit, també destaquen les residències d’artistes convocades tant per acollir aquells artistes que han fugit del país, com per a aquells que s’han hagut de quedar a Ucraïna sense feina.
En relació amb les declaracions de Cherepany, s’hi vincula l’ajuda que es realitza des d’Artists at risk, una organització sense ànim de lucre que des de fa una dècada dona suport a totes aquelles persones que es dediquen al món de l’art i que es troben en risc arreu del món. “Recentment, hem viscut una onada d’aplicacions mai vista, especialment per acollir o oferir ajuda”, concretaven els membres fundadors tot elogiant la generositat, però també mostrant-se crítics, ja que enfront d’altres conflictes la solidaritat no havia estat mai la mateixa.
Tanmateix, l’ajuda que ha sorgit darrerament des del món de les arts no ha estat només des d’una perspectiva cultural. Natalia Sielewick explicava la iniciativa que des del Centre Comunitari Solidari Słonecznik s’havia originat durant la primera setmana de la invasió russa d’Ucraïna al Museu per part d’un grup d’artistes, activistes i Blyzkist (Proximitat) —col·lectiu format per educadors, artistes i activistes ucraïnesos, associat al museu des del 2017—, que va posar-se en marxa proporcionant aliments, col·laborant amb els hospitals o oferint sessions fotogràfiques per visats.
En aquests contextos, però, els ponents concloïen la importància d’un ús curós del llenguatge per evitar estereotips o generar etiquetes confuses i contraproduents. D’una banda, la noció refugiat a l’organització Artists at risk no els convenç: “nosaltres preferim tractar als artistes acollits com a col·legues o companys de gremi”, aclaria Ivor Stodolsky. Però, si bé és imprescindible revisar la terminologia emprada també és important repensar quines respostes donem a l’emergència. En aquesta direcció, Sunflower Digest, un grup de reflexió i plataforma editorial, al qual també pertany Natalia Sielewick, es dedica a batre la desinformació, els estereotips i la propaganda mitjançant lectures que els permeti conèixer la ciutat afectada i així preservar la seva memòria de manera respectuosa i no invasiva.
De tota manera, i més enllà de les possibilitats que té l’art o l’ajuda desinteressada dels seus treballadors, els ponents coincidien també en el problema ètic que viu Europa i la importància de no ajornar més el seu debat. “Aquests tipus de conflictes no neixen de la nit al dia, fa 20 anys que dura. La situació és molt greu”, es queixava Rasha Salti i Vasyl Cherepany afegia: “no només no hem sabut aturar el feixisme de Rússia, sinó que a més hi hem estat fent negocis, pensant que la guerra era una realitat del segle passat”. Davant d’aquesta evidència, l’art té poques eines, ja que el conflicte no és estètic, sinó eminentment polític. Tot i així, si sols un replantejament estructural pot revertir la situació, les Institucions culturals no queden excloses del canvi.
“Cal que les Institucions i les organitzacions es polititzin”, reivindicava Cherepany i afegia “la nostra tasca és assenyalar, incomodar, no només com a ajuda humanitària o des de la mateixa creació, sinó a través d’una mostra explícita del nostre desacord mitjançant una declaració pública”. “Un canvi estructural significa deixar de donar suport a aquelles organitzacions o Institucions que malgrat oposar-se en aparença a la guerra, han finançat i col·laborat amb l’enemic prèviament”, declarava contundentment Rasha Salti.
Les ombres d’Europa són cada vegada més evidents i els exemples són nombrosos. De fet, només cal posar el focus a la Biennal de Venècia. Marita Muukkonen i Ivor Stodolsky, comissaris de la performance “The member” d’Aleksey Yudnikov en el context de la Biennal, denunciaven l’arrest que havia patit l’artista per part de la policia italiana després d’haver actuat amb un missatge que apel·lava clarament a Putin i d’haver exclamat algunes afirmacions en rus al costat del Pavelló rus de Venècia. “La policia no va alliberar l’artista fins a esbrinar si havia criticat Itàlia o els seus polítics”, explicaven els comissaris. Un problema de censura que, tal com apuntaven Muukkonen i Stodolsky no només afecta Rússia, sinó a tota Europa.
L’art pot despertar sensibilitats, assenyalar, incomodar, però no resoldre cap conflicte íntegrament, encara menys quan parlem d’un conflicte essencialment polític. És per això que cal polititzar-se radicalment, tal com afirmaven els ponents de la taula rodona, una mostra de rebuig real en tots els sentits. Podeu recuperar la taula rodona aquí.
