A painting by Osama Khalid, a Sudanese actor and painter hosted by Artists at Risk in Barcelona. Photo courtesy of the artist.
What cultural resources do Barcelona and its metropolitan area have to welcome exiled artists who want to work there? Is there a risk that these initiatives are more symbolic than structural? We explore these questions with artists who have been granted international protection and live in the metropolitan area. Despite the challenges of arriving in a new country — from bureaucracy to adapting to a new culture — they have managed to integrate their art into the city’s cultural landscape. We also hear from the organisations and institutions that support them.
Eddy Laverde is a Colombian theatre researcher. She has been living in exile in Sant Cugat del Vallès for four years. For months, she endured daily harassment after speaking out about the murder of her younger brother, who disappeared the day before the Estallido, a wave of civil protests in Colombia against the government of Iván Duque in 2021. The legal proceedings she initiated with her family brought her under scrutiny. The harassment intensified when students attending the theatre classes she taught in a low-income neighbourhood of Bogotá also began to be targeted. She therefore decided to contact a human rights association, which advised her to leave the country.
Having escaped that nightmare, the actress explains that she has gradually rebuilt her life. Theatre, her passion since childhood, has helped her do so. Her performance Yuyay — a Quechua word meaning “memory” — is a monologue about her own story and has already been staged at various cultural venues across the metropolitan area. In January, she premiered a second production, Ñucanchi, with the Abya Yala company, made up of migrant women whom Laverde brings together in Sant Cugat.
“The stage has been a great meeting point with people in the field, and it has allowed me to feel at ease enough to talk about my story,” says the actress, who was a member of La Candelaria in Bogotá, a theatre company with a 60-year history. She currently combines acting with a PhD researching the relationship between Colombian and Catalan social theatre through the company La Calòrica. Previously, she studied theatre at the Institut del Teatre and completed a master’s degree in Theatre Studies to understand the Catalan theatre system and find her place within it.
Eddy Laverde, a Colombian theatre researcher, has been living in exile in Sant Cugat del Vallès for four years. Photo: Gina Benditti Canal.
How Does Barcelona Help Artists in Exile?
Laverde’s story is not an isolated case. Although there is no official count of how many artists eligible for asylum live in the city, we contacted Artists at Risk, a global organisation based in Helsinki, to get an approximate picture. Since 2013, thanks to a network of more than 300 organisations, it has provided thousands of artistic residencies every year in cities such as Berlin, Cambridge, Reykjavík, Tunis, Sofia, Rome and Barcelona.
The data show that, since 2019, the Catalan capital has hosted fourteen of these artists, some of them as high-profile as the Russian feminist punk group Pussy Riot and Ukrainian actor Aleksei Iúdnikov. Every year, Artists at Risk carries out an initial “risk assessment” of the applications it receives through its website and manages the asylum application process, the search for accommodation and the arrangement of a job. In Barcelona, these tasks are handled by the association No Callarem.
Pari Banu, a transgender artist from Azerbaijan hosted by Artists at Risk, during a performance at the CCCB in 2024. Photo courtesy of the artist.
“Having Support Is Very Important”
Artists at Risk is clear that this cultural network is essential for integration. “Being an artist is not easy when you’re from Barcelona, but it is fifty times harder when you come from somewhere else. Having support systems in place is very important,” say Marita Muukkonen and Ivor Stodolsky, co-founders of Artists at Risk, speaking by phone from Colombia.
How did the collaboration between the international organisation and Barcelona begin? It all started in 2018, when No Callarem, which had not yet received municipal support, hosted Kenyan rapper Grammo Suspect. That same year, Muukkonen and Stodolsky came to Barcelona as speakers at the BccN Barcelona Creative Commons Film Festival, held at the CCCB. They took the opportunity to meet at the Parliament of Catalonia with Gerardo Pisarello, then the city’s first deputy mayor, and Jaume Asens, the former deputy mayor for Social Rights, to discuss how Barcelona could become a city of refuge for artists in exile.
“It often works like this: first, you have to get the artists to come. Politicians then see how they engage with local communities, and that is when the programme gets underway. We do this in several cities,” the co-founders explain.
Support from the city council and the Catalan government was consolidated in 2022 with the arrival of Ukrainian actor Aleksei Iúdnikov, who was in Russia when the invasion began. With the help of Artists at Risk, he first completed a residency in Helsinki and subsequently moved to Barcelona, where he was hosted at Fabra i Coats.
Eva Sòria, Director of Innovation, Knowledge and Visual Arts at the Barcelona Institute of Culture (ICUB), explains that this was an “emergency response” that has become increasingly established over the years.
Ivor Stodolsky and Marita Muukkonen, co-founders of Artists at Risk (AR), in Barcelona in 2018. Photo courtesy of Artists at Risk (AR).
Dual Support: Cultural Policies and Thematic Initiatives
Beyond Artists at Risk, what other programmes can an artist in exile access in the city? The Barcelona Institute of Culture (ICUB) explains that “the guidelines for the general public subsidy scheme do not include a specific policy for welcoming artists eligible for asylum, because they are broad enough and the criteria already accommodate them positively.” This could include factors such as the social themes explored in an artist’s work or its impact on the local area. Sòria argues that “a specific grant would cover a type of expense that would need to be funded from another source.”
Among the projects supported by the city council because they host artists or raise awareness of what it means to live in exile—or, more broadly, to have migrated—are [name missing in the original text], an organisation that has been supporting refugee artists since 2004, and Red Teja, which involves collaboration between the Centre d’Arts Santa Mònica and La Escocesa. Another notable initiative is the International Writing Residencies at Vil·la Joana, part of the Barcelona City of Literature programme.
Eva Sòria (ICUB): “We support artistic directors who bring the issue of exile to the forefront”
When discussing art exhibitions that address exile or migration, Sòria highlights the exhibition Like Stones in Our Palms, Embers and Flame, curated by Chiara Cartuccia. On view at La Fabra Centre d’Art Contemporani until 31 May, it explores, through international perspectives, the relationship between destruction, ruins and histories of anti-colonial resistance in the Mediterranean region. She also highlights La Capella’s collaboration this spring with Palestinian curator Manar Idrissi and local artists Nora Ancarola and Pamela Martínez Rod.
In addition, some Artists at Risk residents took part in the Cinestèsies: Cinema and Thought programme at Ateneu Fort Pienc in March. Khalid’s paintings were exhibited, and he led an activity alongside Castañer. “We support artistic directors who bring these issues to the forefront, because it could not be any other way,” ICUB representatives emphasise.
A Presence, but on the Margins of the Cultural Scene
There is no denying that support is available. Nevertheless, the artists interviewed agree that gaining a foothold in Barcelona’s cultural ecosystem can be an uphill struggle, as it can sometimes be rather closed off. This has been Laverde’s experience: “I’ve taken part in cultural spaces, but they have always been alternative venues. I haven’t had the opportunity to put on a show with a Catalan company or to take part in a professional space alongside other professionals. I’m deeply committed to my craft, but so far I’ve spent my time dealing with administrative procedures to rebuild my life.”
Even so, despite the slow process, the Colombian artist is proud to have brought Yuyay to venues in L’Hospitalet, civic centres in Barcelona, Ateneu Candela in Terrassa, and the now-defunct Periferia Cimarronas theatre in the Sants neighbourhood, which was dedicated to Afro-descendant theatre.
“I haven’t managed to get into Barcelona’s smaller theatres, such as Tantarantana, which have greater media visibility, because of various dynamics within the sector. One example is that the subject matter is sometimes considered uninteresting,” she laments.
Mahmoud Ghaffari, Iranian film director and editor hosted by Artists at Risk, at an event at La Ciba. Photo courtesy of Artists at Risk.
Nevertheless, the artist sees a glimmer of hope. Yuyay was performed in March at the theatre of the Autonomous University of Barcelona, an opportunity she considers “very important, because although it is a small-scale venue, productions staged there have gone on to be performed at the Beckett Theatre”. Now that she has mastered Catalan, she has also written Ñucanchi, a play that recently premiered at Ateneu del Raval. Choosing to write in Catalan has been an act of linguistic awareness that she hopes will translate into professional opportunities. “As in any country, theatre should be performed in the language of the place.”
For Khalid, language has been the main obstacle to accessing Barcelona’s cultural scene. “Even so, I’ve worked to overcome this by learning Spanish and using English. Learning Catalan has been more difficult. There are few resources available in my mother tongue [Arabic],” he explains.
Eddy Laverde: “As in any country, theatre should be performed in the language of the place”
From the perspective of the associations, another challenge in helping artists in exile integrate is the limited resources available to them. With support from Barcelona City Council, Barcelona Provincial Council, the Ministry of Culture and the Ministry of Foreign Affairs, Artists at Risk and No Callarem juggle multiple responsibilities to provide artists with everything they need: registering them with Social Security, handling residence permits, finding accommodation, employing them through the organisation and providing psychosocial support.
As Fernando Paniagua de Paz of No Callarem explains, Barcelona’s housing problems make it difficult for all the artists to live in the city. For this reason, the association has spent years collaborating with other creative spaces and artist residencies, such as Konvent Zero in the Berguedà region and La Cremallera in Ribes de Freser.
Despite these difficulties, Artists at Risk celebrates Barcelona as one of its “most collaborative and stable” cities. One example is that No Callarem recently secured a grant called Creative Europe, alongside around ten other organisations. The funding programme supports international networks and will enable the association to allocate one million euros over three years to hosting artists. “This helps us plan with confidence,” says Paniagua de Paz. The international organisation also regularly receives other European funding.
Why Are These Voices Necessary?
Ultimately, this article raises a fundamental question about art itself: why do the voices of people in exile matter?
“They bring us diversity and richness. A city that gives a voice to artists facing extreme circumstances enriches cultural debate,” representatives of the city council explain. No Callarem adds that “the connection that develops between the artists we host and the experimental space is very enriching and positive”.
Ultimately, Barcelona and its metropolitan area are not merely places of refuge from the sound of bombs or the threat of persecution. They are also places of welcome, with a cultural network capable of sustaining artistic practice through organisations, independent spaces and public institutions.
The journey is far from easy, but the current cultural ecosystem means that going into exile does not have to involve constant sacrifice. It can also be a blank canvas on which to create anew, as the Sudanese painter puts it: “I don’t see Barcelona as a place of exile, but as a space of far greater possibilities compared with the limitations I have experienced.”
Les obres de Khalid se centren en el dia a dia al Sudan i en els sensesostre. Foto cedida
ORIGINAL PRESS TEXT:
Una pintura d’Osama Khalid, actor i pintor del Sudan acollit per Artists at Risk a Barcelona. Foto cedida
Quin múscul cultural tenen Barcelona i l’àrea metropolitana per acollir artistes exiliats que volen treballar aquí? Hi ha el risc que les iniciatives siguin més simbòliques que estructurals? En parlem amb artistes que disposen de protecció internacional, que viuen a la metròpoli i que, malgrat els reptes que suposa l’arribada a un nou país –com la burocràcia i la introducció a una nova cultura–, han aconseguit que el seu art s’integri en el relat cultural de la ciutat. Coneixem també la visió d’entitats i d’institucions que vetllen per ells.
Eddy Laverde és colombiana i investigadora teatral. Viu exiliada a Sant Cugat del Vallès des de fa quatre anys. Durant mesos, va patir assetjament diari per haver denunciat l’assassinat del seu germà petit, que va desaparèixer un dia abans de l’Estallido, un cicle de protestes civils a Colòmbia contra el govern d’Iván Duque l’any 2021. El procés judicial que va engegar juntament amb la seva família va posar aquesta colombiana al punt de mira. L’assetjament va anar a més quan van començar a perseguir els alumnes de les classes de teatre que ella feia en un barri humil de Bogotà. Per això va decidir contactar amb una associació de drets humans que li va recomanar abandonar el país.
Passat aquell malson, l’actriu explica que, a poc a poc, ha refet la seva vida. El teatre, la seva passió des de petita, l’ha ajudat. El seu espectacle Yuyay, que significa memòria en llengua quítxua, és un monòleg sobre la seva història que ja s’ha representat en diferents espais culturals metropolitans. I el mes de gener va estrenar una segona obra, Ñucanchi, amb la companyia Abya Yala, formada per dones migrants que Laverde reuneix a Sant Cugat.
“L’escenari ha estat un gran punt de trobada amb gent del sector i m’ha permès estar tranquil·la per poder parlar de la meva història”, diu aquesta actriu que a Bogotà era membre de La Candelaria, una companyia amb seixanta anys de trajectòria. Ara mateix combina la interpretació amb un doctorat amb el qual investiga la relació entre el teatre social colombià i el català a través de la companyia La Calòrica. Prèviament, s’havia format en teatre a l’Institut del Teatre i havia fet el màster d’Estudis Teatrals per comprendre el sistema teatral català i entrar-hi.
Eddy Laverde, colombiana i investigadora teatral, viu exiliada a Sant Cugat del Vallès des de fa quatre anys. Foto: Gina Benditti Canal
Com ajuda Barcelona els artistes exiliats?
La història de Laverde no és un cas aïllat. Encara que no hi ha cap recompte oficial de quants artistes amb dret a asil viuen a la metròpoli, per tenir-ne una aproximació hem contactat amb Artists at Risk, una associació mundial amb seu a Hèlsinki que des del 2013, gràcies a una xarxa de més de 300 entitats, ofereix anualment milers de residències artístiques en ciutats com Berlín, Cambridge, Reykjavík, Tunis, Sofia, Roma i Barcelona.
Les dades mostren que, des del 2019, la capital catalana ha acollit catorze d’aquests artistes, alguns d’ells tan mediàtics com el grup feminista i punk rus o l’actor ucraïnès Aleksei Iúdnikov. Cada any, Artists at Risk fa una primera “avaluació de risc” amb les sol·licituds que rep al web i gestiona els tràmits de la petició d’asil, la cerca d’allotjament i un lloc de feina. En el cas de Barcelona, se n’ocupa l’associació No Callarem.
No Callarem: “El vincle que s’estableix entre els artistes acollits i l’espai d’experimentació és molt ric i positiu”
Les últimes xifres recollides per l’entitat mundial apunten que, el 2025, 1.302 artistes van demanar-li asil i Barcelona va acollir-ne quatre: Osama Khalid, actor i pintor del Sudan; Marwa Radi Abu Raida, escriptora palestina; Mahsa Mohebali, escriptora iraniana, i Hossein Zoghi, periodista i actor també de l’Iran.
Hem parlat amb el sudanès Osama Khalid dies després que hagi acabat la seva residència a Barcelona. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Ciència i Tecnologia del Sudan, va fugir del seu país perquè, després de la revolució sudanesa del 2018, el conflicte va créixer exponencialment fins que el 2024 va esclatar la guerra. “Viure sota bombardejos constants era extremadament difícil”, descriu aquest pintor.
Artists at Risk: “No és fàcil ser artista quan ets de Barcelona, però és cinquanta vegades més difícil quan vens d’un altre lloc”
“Jo buscava estabilitat i no semblava que la guerra s’acabés. La meva família es va veure obligada a marxar. Obtenir un visat era difícil, però gràcies a un amic vaig contactar amb Artists at Risk. Em van entrevistar i em van ajudar a traslladar-me d’un entorn perillós a un lloc segur”, continua explicant Khalid, les obres del qual se centren en el dia a dia al Sudan i en els sensesostre.
Així doncs, el 5 de setembre del 2025 va començar una residència artística a Barcelona: “Des del primer moment vaig sentir una connexió molt forta amb la societat espanyola, i amb la catalana en particular. La vaig percebre com una comunitat oberta i acollidora, i ràpidament vaig notar un sentiment de pertinença”. Durant cinc mesos va treballar al taller de pintura de Rafa Castañer, al barri del Poblenou, una experiència que Khalid resumeix com a “excepcional”. “En Rafa ha estat una figura molt inspiradora. No només ha estat proper i comprensiu, sinó que m’ha animat a créixer artísticament i personalment. El considero més que un supervisor; és un amic molt proper”, afegeix.
El mateix Castañer reflexiona així sobre què ha aportat a Khalid: “No ho sabrem fins d’aquí a uns anys, i només ho sabrà ell, però crec que li he ofert diferència, exactament el mateix que ell a mi. Som antagònics i alhora complementaris. He pogut presentar-li el meu món i compartir-lo, amb humilitat i una actitud honesta”.
A part del dia a dia amb el pintor barceloní, Khalid ha entrat en contacte amb artistes de La Escocesa, també al Poblenou, que és un dels espais culturals amb qui No Callarem fa xarxa. A part, l’entitat treballa des de l’inici amb el CCCB, i amb els anys s’hi han sumat equipaments com l’Ateneu Popular 9 Barris, l’Ateneu Barcelonès, el PEN Català, el Centre d’Arts Santa Mònica, Espronceda i la Fàbrica de Creació Fabra i Coats.
Pari Banu, artista trans d’Azerbaiyán, acollida per Artists at Risk en una performance al CCCB el 2024. Foto cedida
“És molt important tenir suport”
Des d’Artists At Risk tenen clar que aquest entramat cultural és clau per a la integració. “No és fàcil ser artista quan ets de Barcelona, però és cinquanta vegades més difícil quan vens d’un altre lloc. És molt important tenir mecanismes de suport”, comparteixen Marita Muukkonen i Ivor Stodolsky, cofundadors d’Artists at Risk, des de Colòmbia via trucada.
Com va germinar la col·laboració entre l’entitat mundial i Barcelona? Tot començava el 2018, quan No Callarem, encara sense suport municipal, va acollir la rapera de Kenya Grammo Suspect. Aquell any, Muukkonen i Stodolsky van venir com a ponents al BccN Barcelona Creative Commons Film Festival del CCCB. Van aprofitar-ho per reunir-se al Parlament de Catalunya amb qui llavors era primer tinent d’alcalde de la ciutat, Gerardo Pisarello, i l’antic tinent d’alcalde de Drets Socials, Jaume Asens, per plantejar com Barcelona podia ser ciutat d’acollida per a artistes exiliats.
“Sovint funciona així: primer has d’aconseguir que vinguin els artistes, els polítics veuen com s’impliquen en les comunitats i aleshores el programa arrenca. Ho fem en diverses ciutats”, relaten els cofundadors. El suport municipal i de la Generalitat es va consolidar el 2022 amb l’actor ucraïnès Aleksei Iúdnikov, que era a Rússia en el moment de la invasió. Gràcies a Artists at Risk va fer una primera residència a Hèlsinki i posteriorment a Barcelona, concretament a Fabra i Coats. Eva Sòria, directora d’Innovació, Coneixements i Arts Visuals de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), explica que es tractava d’una “resposta d’emergència” i d’un suport que amb els anys s’ha consolidat.
Ivor Stodolsky i Marita Muukkonen, cofundadors d’Artists at Risk, a Barcelona el 2018. Foto cedida
Doble suport: polítiques culturals i temàtiques
Més enllà d’Artists at Risk, a quins programes pot accedir un artista exiliat a la metròpoli? Des de l’ICUB detallen que “les bases de la convocatòria general de subvencions públiques no tenen una política d’acollida concreta per a artistes amb dret a asil perquè són prou àmplies i els criteris ja hi responen de manera positiva”. Estaríem parlant d’aspectes com, per exemple, que l’obra tingui una temàtica social o un impacte al territori. Sòria argumenta que “una ajuda concreta respondria a un tipus de despesa que hauria de venir d’una altra banda”.
Si ens fixem en projectes als quals l’Ajuntament dona suport perquè acullen artistes o visibilitzen el fet de viure a l’exili –o, ampliant més el focus, haver migrat–, destaquen , entitat que des del 2004 ajuda artistes refugiats, o Red Teja, en la qual col·laboren el Centre d’Arts Santa Mònica i La Escocesa. Una altra iniciativa destacada són les Residències Internacionals d’Escriptura de Vil·la Joana dins del programa Barcelona Ciutat de la Literatura.
Eva Sòria (ICUB): “Donem suport als directors artístics que posen el tema de l’exili sobre la taula”
Si parlem de mostres d’art que destaquen l’exili o el fet de migrar, Sòria fa referència a l’exposició Com pedres als palmells, brases i flama, comissariada per Chiara Cartuccia, que es pot veure fins al 31 de maig a La Fabra Centre d’Art Contemporani i que aborda, a partir de veus internacionals, la relació entre la destrucció, les ruïnes i les històries de resistència anticolonial a la regió mediterrània. També destaca la col·laboració que aquesta primavera fa La Capella amb la comissària palestina Manar Idrissi i les artistes locals Nora Ancarola i Pamela Martínez Rod.
A més, alguns residents d’Artists At Risk han participat el mes de març al cicle Cinestèsies, cinema i pensament de l’Ateneu Fort Pienc. S’hi van poder veure les pintures de Khalid i ell mateix va oferir una activitat amb Castañer. “Donem suport als directors artístics que posen aquests temes sobre la taula, ja que no pot ser d’una altra manera”, reblen des de l’ICUB.
Presència, però en circuits perifèrics
És indiscutible que hi ha ajudes. Tanmateix, els artistes consultats comparteixen que és laboriós treure el cap en un ecosistema cultural barceloní que de vegades pot resultar hermètic. Així ho ha viscut Laverde: “He participat en espais culturals, però sempre alternatius. No he tingut l’oportunitat de fer un espectacle amb una companyia catalana o de participar en algun espai amb gent professional. Tinc una gran disciplina envers l’ofici, però fins ara m’he dedicat a fer tràmits administratius per reconstruir la meva vida”.
Sigui com sigui, i tot i que es tracta d’un procés lent, la colombiana està orgullosa d’haver portat Yuyay a sales de l’Hospitalet, a centres cívics barcelonins, a l’Ateneu Candela de Terrassa o a l’espai teatral recentment desaparegut Periferia Cimarronas de Sants, dedicat al teatre afrodescendent. “A les sales petites de Barcelona com el Tantarantana i que tenen més ressò mediàtic no hi he arribat per moltes dinàmiques del sector, com per exemple que la temàtica de vegades no interessa”, lamenta.
Mahmoud Ghaffari, director i editor de cinema de l’Iran acollit per Artists at Risk, en un acte a La Ciba. Foto cedida
Tanmateix, la creadora divisa un horitzó d’esperança, perquè Yuyay s’ha representat el mes de març al teatre de la Universitat Autònoma, fet que considera “molt important, ja que tot i ser un teatre de petit format s’hi han fet espectacles que han acabat a la Beckett”. A més, ara que ja domina la llengua catalana, ha escrit Ñucanchi, una obra que ha estrenat recentment a l’Ateneu del Raval. Optar pel català ha estat una presa de consciència lingüística que confia que es materialitzi en oportunitats laborals: “Com en qualsevol país, el teatre s’ha de fer amb la llengua del territori”.
En el cas de Khalid, ell comenta que la llengua ha estat el principal repte per accedir a l’ecosistema cultural barceloní. “Tot i això, he treballat per superar-ho aprenent castellà i utilitzant l’anglès. Aprendre català ha estat més difícil. Hi ha pocs recursos en la meva llengua materna [l’àrab]”, explica.
Eddy Laverde: “Com en qualsevol país, el teatre s’ha de fer amb la llengua del territori”
Des del punt de vista de les associacions, una altra dificultat per afavorir la integració dels artistes exiliats són els recursos dels quals disposen. Amb el suport que reben de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona, del Ministeri de Cultura i del d’Afers Exteriors, les entitats Artists at Risk i No Callarem fan malabars per oferir als artistes tot el que es proposen: donar-los d’alta a la Seguretat Social, gestionar el permís de residència, buscar-los allotjament, contractar-los dins l’entitat i oferir-los acompanyament psicosocial. Tal com afirma Fernando Paniagua de Paz, de No Callarem, els problemes d’habitatge a Barcelona fan difícil que tots els artistes visquin aquí i, per això, fa anys que col·laboren amb altres espais de creació i de residència artística com Konvent Zero, al Berguedà, o La Cremallera, a Ribes de Freser.
Malgrat les dificultats, des d’Artists at Risk celebren que Barcelona és una de les seves ciutats “més col·laboradores i estables”. N’és un exempleque No Callarem ha guanyat recentment, juntament amb una desena d’entitats, una subvenció anomenada Europa Creativa que s’atorga a xarxes internacionals i amb la qual podrà destinar, durant tres anys, un milió d’euros a l’acollida d’artistes. “Això ens ajuda a projectar amb seguretat”, apunta Paniagua de Paz. A part, l’entitat mundial rep regularment altres finançaments europeus.
Per què són necessàries aquestes veus?
Amb tot, hi ha una qüestió de fons en aquest reportatge que té a veure amb el fet artístic en si mateix: per què són necessàries les veus dels exiliats? “Ens aporten diversitat i riquesa. Una ciutat que dona veu a artistes que estan en situacions límit enriqueix el debat cultural”, manifesten des de l’Ajuntament. Des de No Callarem afirmen que “el vincle que s’estableix entre els artistes acollits i l’espai d’experimentació és molt ric i positiu”.
En definitiva, Barcelona i l’àrea metropolitana no són només espais on refugiar-se del soroll de les bombes o de les amenaces, sinó una ciutat d’acollida que disposa d’un teixit cultural capaç d’oferir continuïtat creativa gràcies a entitats, espais independents i institucions públiques. No és un camí fàcil, però l’actual ecosistema cultural fa que marxar a l’exili no sigui una renúncia constant, sinó també un llenç en blanc llest per crear de nou, com expressa el pintor sudanès: “No veig Barcelona com un lloc d’exili, sinó com un espai de possibilitats molt més ampli en comparació amb les limitacions que he viscut”.
Les obres de Khalid se centren en el dia a dia al Sudan i en els sensesostre. Foto cedida
ORIGINAL PRESS TEXT:
Una pintura d’Osama Khalid, actor i pintor del Sudan acollit per Artists at Risk a Barcelona. Foto cedida
Quin múscul cultural tenen Barcelona i l’àrea metropolitana per acollir artistes exiliats que volen treballar aquí? Hi ha el risc que les iniciatives siguin més simbòliques que estructurals? En parlem amb artistes que disposen de protecció internacional, que viuen a la metròpoli i que, malgrat els reptes que suposa l’arribada a un nou país –com la burocràcia i la introducció a una nova cultura–, han aconseguit que el seu art s’integri en el relat cultural de la ciutat. Coneixem també la visió d’entitats i d’institucions que vetllen per ells.
Eddy Laverde és colombiana i investigadora teatral. Viu exiliada a Sant Cugat del Vallès des de fa quatre anys. Durant mesos, va patir assetjament diari per haver denunciat l’assassinat del seu germà petit, que va desaparèixer un dia abans de l’Estallido, un cicle de protestes civils a Colòmbia contra el govern d’Iván Duque l’any 2021. El procés judicial que va engegar juntament amb la seva família va posar aquesta colombiana al punt de mira. L’assetjament va anar a més quan van començar a perseguir els alumnes de les classes de teatre que ella feia en un barri humil de Bogotà. Per això va decidir contactar amb una associació de drets humans que li va recomanar abandonar el país.
Passat aquell malson, l’actriu explica que, a poc a poc, ha refet la seva vida. El teatre, la seva passió des de petita, l’ha ajudat. El seu espectacle Yuyay, que significa memòria en llengua quítxua, és un monòleg sobre la seva història que ja s’ha representat en diferents espais culturals metropolitans. I el mes de gener va estrenar una segona obra, Ñucanchi, amb la companyia Abya Yala, formada per dones migrants que Laverde reuneix a Sant Cugat.
“L’escenari ha estat un gran punt de trobada amb gent del sector i m’ha permès estar tranquil·la per poder parlar de la meva història”, diu aquesta actriu que a Bogotà era membre de La Candelaria, una companyia amb seixanta anys de trajectòria. Ara mateix combina la interpretació amb un doctorat amb el qual investiga la relació entre el teatre social colombià i el català a través de la companyia La Calòrica. Prèviament, s’havia format en teatre a l’Institut del Teatre i havia fet el màster d’Estudis Teatrals per comprendre el sistema teatral català i entrar-hi.
Eddy Laverde, colombiana i investigadora teatral, viu exiliada a Sant Cugat del Vallès des de fa quatre anys. Foto: Gina Benditti Canal
Com ajuda Barcelona els artistes exiliats?
La història de Laverde no és un cas aïllat. Encara que no hi ha cap recompte oficial de quants artistes amb dret a asil viuen a la metròpoli, per tenir-ne una aproximació hem contactat amb Artists at Risk, una associació mundial amb seu a Hèlsinki que des del 2013, gràcies a una xarxa de més de 300 entitats, ofereix anualment milers de residències artístiques en ciutats com Berlín, Cambridge, Reykjavík, Tunis, Sofia, Roma i Barcelona.
Les dades mostren que, des del 2019, la capital catalana ha acollit catorze d’aquests artistes, alguns d’ells tan mediàtics com el grup feminista i punk rus o l’actor ucraïnès Aleksei Iúdnikov. Cada any, Artists at Risk fa una primera “avaluació de risc” amb les sol·licituds que rep al web i gestiona els tràmits de la petició d’asil, la cerca d’allotjament i un lloc de feina. En el cas de Barcelona, se n’ocupa l’associació No Callarem.
No Callarem: “El vincle que s’estableix entre els artistes acollits i l’espai d’experimentació és molt ric i positiu”
Les últimes xifres recollides per l’entitat mundial apunten que, el 2025, 1.302 artistes van demanar-li asil i Barcelona va acollir-ne quatre: Osama Khalid, actor i pintor del Sudan; Marwa Radi Abu Raida, escriptora palestina; Mahsa Mohebali, escriptora iraniana, i Hossein Zoghi, periodista i actor també de l’Iran.
Hem parlat amb el sudanès Osama Khalid dies després que hagi acabat la seva residència a Barcelona. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Ciència i Tecnologia del Sudan, va fugir del seu país perquè, després de la revolució sudanesa del 2018, el conflicte va créixer exponencialment fins que el 2024 va esclatar la guerra. “Viure sota bombardejos constants era extremadament difícil”, descriu aquest pintor.
Artists at Risk: “No és fàcil ser artista quan ets de Barcelona, però és cinquanta vegades més difícil quan vens d’un altre lloc”
“Jo buscava estabilitat i no semblava que la guerra s’acabés. La meva família es va veure obligada a marxar. Obtenir un visat era difícil, però gràcies a un amic vaig contactar amb Artists at Risk. Em van entrevistar i em van ajudar a traslladar-me d’un entorn perillós a un lloc segur”, continua explicant Khalid, les obres del qual se centren en el dia a dia al Sudan i en els sensesostre.
Així doncs, el 5 de setembre del 2025 va començar una residència artística a Barcelona: “Des del primer moment vaig sentir una connexió molt forta amb la societat espanyola, i amb la catalana en particular. La vaig percebre com una comunitat oberta i acollidora, i ràpidament vaig notar un sentiment de pertinença”. Durant cinc mesos va treballar al taller de pintura de Rafa Castañer, al barri del Poblenou, una experiència que Khalid resumeix com a “excepcional”. “En Rafa ha estat una figura molt inspiradora. No només ha estat proper i comprensiu, sinó que m’ha animat a créixer artísticament i personalment. El considero més que un supervisor; és un amic molt proper”, afegeix.
El mateix Castañer reflexiona així sobre què ha aportat a Khalid: “No ho sabrem fins d’aquí a uns anys, i només ho sabrà ell, però crec que li he ofert diferència, exactament el mateix que ell a mi. Som antagònics i alhora complementaris. He pogut presentar-li el meu món i compartir-lo, amb humilitat i una actitud honesta”.
A part del dia a dia amb el pintor barceloní, Khalid ha entrat en contacte amb artistes de La Escocesa, també al Poblenou, que és un dels espais culturals amb qui No Callarem fa xarxa. A part, l’entitat treballa des de l’inici amb el CCCB, i amb els anys s’hi han sumat equipaments com l’Ateneu Popular 9 Barris, l’Ateneu Barcelonès, el PEN Català, el Centre d’Arts Santa Mònica, Espronceda i la Fàbrica de Creació Fabra i Coats.
Pari Banu, artista trans d’Azerbaiyán, acollida per Artists at Risk en una performance al CCCB el 2024. Foto cedida
“És molt important tenir suport”
Des d’Artists At Risk tenen clar que aquest entramat cultural és clau per a la integració. “No és fàcil ser artista quan ets de Barcelona, però és cinquanta vegades més difícil quan vens d’un altre lloc. És molt important tenir mecanismes de suport”, comparteixen Marita Muukkonen i Ivor Stodolsky, cofundadors d’Artists at Risk, des de Colòmbia via trucada.
Com va germinar la col·laboració entre l’entitat mundial i Barcelona? Tot començava el 2018, quan No Callarem, encara sense suport municipal, va acollir la rapera de Kenya Grammo Suspect. Aquell any, Muukkonen i Stodolsky van venir com a ponents al BccN Barcelona Creative Commons Film Festival del CCCB. Van aprofitar-ho per reunir-se al Parlament de Catalunya amb qui llavors era primer tinent d’alcalde de la ciutat, Gerardo Pisarello, i l’antic tinent d’alcalde de Drets Socials, Jaume Asens, per plantejar com Barcelona podia ser ciutat d’acollida per a artistes exiliats.
“Sovint funciona així: primer has d’aconseguir que vinguin els artistes, els polítics veuen com s’impliquen en les comunitats i aleshores el programa arrenca. Ho fem en diverses ciutats”, relaten els cofundadors. El suport municipal i de la Generalitat es va consolidar el 2022 amb l’actor ucraïnès Aleksei Iúdnikov, que era a Rússia en el moment de la invasió. Gràcies a Artists at Risk va fer una primera residència a Hèlsinki i posteriorment a Barcelona, concretament a Fabra i Coats. Eva Sòria, directora d’Innovació, Coneixements i Arts Visuals de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), explica que es tractava d’una “resposta d’emergència” i d’un suport que amb els anys s’ha consolidat.
Ivor Stodolsky i Marita Muukkonen, cofundadors d’Artists at Risk, a Barcelona el 2018. Foto cedida
Doble suport: polítiques culturals i temàtiques
Més enllà d’Artists at Risk, a quins programes pot accedir un artista exiliat a la metròpoli? Des de l’ICUB detallen que “les bases de la convocatòria general de subvencions públiques no tenen una política d’acollida concreta per a artistes amb dret a asil perquè són prou àmplies i els criteris ja hi responen de manera positiva”. Estaríem parlant d’aspectes com, per exemple, que l’obra tingui una temàtica social o un impacte al territori. Sòria argumenta que “una ajuda concreta respondria a un tipus de despesa que hauria de venir d’una altra banda”.
Si ens fixem en projectes als quals l’Ajuntament dona suport perquè acullen artistes o visibilitzen el fet de viure a l’exili –o, ampliant més el focus, haver migrat–, destaquen , entitat que des del 2004 ajuda artistes refugiats, o Red Teja, en la qual col·laboren el Centre d’Arts Santa Mònica i La Escocesa. Una altra iniciativa destacada són les Residències Internacionals d’Escriptura de Vil·la Joana dins del programa Barcelona Ciutat de la Literatura.
Eva Sòria (ICUB): “Donem suport als directors artístics que posen el tema de l’exili sobre la taula”
Si parlem de mostres d’art que destaquen l’exili o el fet de migrar, Sòria fa referència a l’exposició Com pedres als palmells, brases i flama, comissariada per Chiara Cartuccia, que es pot veure fins al 31 de maig a La Fabra Centre d’Art Contemporani i que aborda, a partir de veus internacionals, la relació entre la destrucció, les ruïnes i les històries de resistència anticolonial a la regió mediterrània. També destaca la col·laboració que aquesta primavera fa La Capella amb la comissària palestina Manar Idrissi i les artistes locals Nora Ancarola i Pamela Martínez Rod.
A més, alguns residents d’Artists At Risk han participat el mes de març al cicle Cinestèsies, cinema i pensament de l’Ateneu Fort Pienc. S’hi van poder veure les pintures de Khalid i ell mateix va oferir una activitat amb Castañer. “Donem suport als directors artístics que posen aquests temes sobre la taula, ja que no pot ser d’una altra manera”, reblen des de l’ICUB.
Presència, però en circuits perifèrics
És indiscutible que hi ha ajudes. Tanmateix, els artistes consultats comparteixen que és laboriós treure el cap en un ecosistema cultural barceloní que de vegades pot resultar hermètic. Així ho ha viscut Laverde: “He participat en espais culturals, però sempre alternatius. No he tingut l’oportunitat de fer un espectacle amb una companyia catalana o de participar en algun espai amb gent professional. Tinc una gran disciplina envers l’ofici, però fins ara m’he dedicat a fer tràmits administratius per reconstruir la meva vida”.
Sigui com sigui, i tot i que es tracta d’un procés lent, la colombiana està orgullosa d’haver portat Yuyay a sales de l’Hospitalet, a centres cívics barcelonins, a l’Ateneu Candela de Terrassa o a l’espai teatral recentment desaparegut Periferia Cimarronas de Sants, dedicat al teatre afrodescendent. “A les sales petites de Barcelona com el Tantarantana i que tenen més ressò mediàtic no hi he arribat per moltes dinàmiques del sector, com per exemple que la temàtica de vegades no interessa”, lamenta.
Mahmoud Ghaffari, director i editor de cinema de l’Iran acollit per Artists at Risk, en un acte a La Ciba. Foto cedida
Tanmateix, la creadora divisa un horitzó d’esperança, perquè Yuyay s’ha representat el mes de març al teatre de la Universitat Autònoma, fet que considera “molt important, ja que tot i ser un teatre de petit format s’hi han fet espectacles que han acabat a la Beckett”. A més, ara que ja domina la llengua catalana, ha escrit Ñucanchi, una obra que ha estrenat recentment a l’Ateneu del Raval. Optar pel català ha estat una presa de consciència lingüística que confia que es materialitzi en oportunitats laborals: “Com en qualsevol país, el teatre s’ha de fer amb la llengua del territori”.
En el cas de Khalid, ell comenta que la llengua ha estat el principal repte per accedir a l’ecosistema cultural barceloní. “Tot i això, he treballat per superar-ho aprenent castellà i utilitzant l’anglès. Aprendre català ha estat més difícil. Hi ha pocs recursos en la meva llengua materna [l’àrab]”, explica.
Eddy Laverde: “Com en qualsevol país, el teatre s’ha de fer amb la llengua del territori”
Des del punt de vista de les associacions, una altra dificultat per afavorir la integració dels artistes exiliats són els recursos dels quals disposen. Amb el suport que reben de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona, del Ministeri de Cultura i del d’Afers Exteriors, les entitats Artists at Risk i No Callarem fan malabars per oferir als artistes tot el que es proposen: donar-los d’alta a la Seguretat Social, gestionar el permís de residència, buscar-los allotjament, contractar-los dins l’entitat i oferir-los acompanyament psicosocial. Tal com afirma Fernando Paniagua de Paz, de No Callarem, els problemes d’habitatge a Barcelona fan difícil que tots els artistes visquin aquí i, per això, fa anys que col·laboren amb altres espais de creació i de residència artística com Konvent Zero, al Berguedà, o La Cremallera, a Ribes de Freser.
Malgrat les dificultats, des d’Artists at Risk celebren que Barcelona és una de les seves ciutats “més col·laboradores i estables”. N’és un exempleque No Callarem ha guanyat recentment, juntament amb una desena d’entitats, una subvenció anomenada Europa Creativa que s’atorga a xarxes internacionals i amb la qual podrà destinar, durant tres anys, un milió d’euros a l’acollida d’artistes. “Això ens ajuda a projectar amb seguretat”, apunta Paniagua de Paz. A part, l’entitat mundial rep regularment altres finançaments europeus.
Per què són necessàries aquestes veus?
Amb tot, hi ha una qüestió de fons en aquest reportatge que té a veure amb el fet artístic en si mateix: per què són necessàries les veus dels exiliats? “Ens aporten diversitat i riquesa. Una ciutat que dona veu a artistes que estan en situacions límit enriqueix el debat cultural”, manifesten des de l’Ajuntament. Des de No Callarem afirmen que “el vincle que s’estableix entre els artistes acollits i l’espai d’experimentació és molt ric i positiu”.
En definitiva, Barcelona i l’àrea metropolitana no són només espais on refugiar-se del soroll de les bombes o de les amenaces, sinó una ciutat d’acollida que disposa d’un teixit cultural capaç d’oferir continuïtat creativa gràcies a entitats, espais independents i institucions públiques. No és un camí fàcil, però l’actual ecosistema cultural fa que marxar a l’exili no sigui una renúncia constant, sinó també un llenç en blanc llest per crear de nou, com expressa el pintor sudanès: “No veig Barcelona com un lloc d’exili, sinó com un espai de possibilitats molt més ampli en comparació amb les limitacions que he viscut”.
Les obres de Khalid se centren en el dia a dia al Sudan i en els sensesostre. Foto cedida
ORIGINAL PRESS TEXT:
Una pintura d’Osama Khalid, actor i pintor del Sudan acollit per Artists at Risk a Barcelona. Foto cedida
Quin múscul cultural tenen Barcelona i l’àrea metropolitana per acollir artistes exiliats que volen treballar aquí? Hi ha el risc que les iniciatives siguin més simbòliques que estructurals? En parlem amb artistes que disposen de protecció internacional, que viuen a la metròpoli i que, malgrat els reptes que suposa l’arribada a un nou país –com la burocràcia i la introducció a una nova cultura–, han aconseguit que el seu art s’integri en el relat cultural de la ciutat. Coneixem també la visió d’entitats i d’institucions que vetllen per ells.
Eddy Laverde és colombiana i investigadora teatral. Viu exiliada a Sant Cugat del Vallès des de fa quatre anys. Durant mesos, va patir assetjament diari per haver denunciat l’assassinat del seu germà petit, que va desaparèixer un dia abans de l’Estallido, un cicle de protestes civils a Colòmbia contra el govern d’Iván Duque l’any 2021. El procés judicial que va engegar juntament amb la seva família va posar aquesta colombiana al punt de mira. L’assetjament va anar a més quan van començar a perseguir els alumnes de les classes de teatre que ella feia en un barri humil de Bogotà. Per això va decidir contactar amb una associació de drets humans que li va recomanar abandonar el país.
Passat aquell malson, l’actriu explica que, a poc a poc, ha refet la seva vida. El teatre, la seva passió des de petita, l’ha ajudat. El seu espectacle Yuyay, que significa memòria en llengua quítxua, és un monòleg sobre la seva història que ja s’ha representat en diferents espais culturals metropolitans. I el mes de gener va estrenar una segona obra, Ñucanchi, amb la companyia Abya Yala, formada per dones migrants que Laverde reuneix a Sant Cugat.
“L’escenari ha estat un gran punt de trobada amb gent del sector i m’ha permès estar tranquil·la per poder parlar de la meva història”, diu aquesta actriu que a Bogotà era membre de La Candelaria, una companyia amb seixanta anys de trajectòria. Ara mateix combina la interpretació amb un doctorat amb el qual investiga la relació entre el teatre social colombià i el català a través de la companyia La Calòrica. Prèviament, s’havia format en teatre a l’Institut del Teatre i havia fet el màster d’Estudis Teatrals per comprendre el sistema teatral català i entrar-hi.
Eddy Laverde, colombiana i investigadora teatral, viu exiliada a Sant Cugat del Vallès des de fa quatre anys. Foto: Gina Benditti Canal
Com ajuda Barcelona els artistes exiliats?
La història de Laverde no és un cas aïllat. Encara que no hi ha cap recompte oficial de quants artistes amb dret a asil viuen a la metròpoli, per tenir-ne una aproximació hem contactat amb Artists at Risk, una associació mundial amb seu a Hèlsinki que des del 2013, gràcies a una xarxa de més de 300 entitats, ofereix anualment milers de residències artístiques en ciutats com Berlín, Cambridge, Reykjavík, Tunis, Sofia, Roma i Barcelona.
Les dades mostren que, des del 2019, la capital catalana ha acollit catorze d’aquests artistes, alguns d’ells tan mediàtics com el grup feminista i punk rus o l’actor ucraïnès Aleksei Iúdnikov. Cada any, Artists at Risk fa una primera “avaluació de risc” amb les sol·licituds que rep al web i gestiona els tràmits de la petició d’asil, la cerca d’allotjament i un lloc de feina. En el cas de Barcelona, se n’ocupa l’associació No Callarem.
No Callarem: “El vincle que s’estableix entre els artistes acollits i l’espai d’experimentació és molt ric i positiu”
Les últimes xifres recollides per l’entitat mundial apunten que, el 2025, 1.302 artistes van demanar-li asil i Barcelona va acollir-ne quatre: Osama Khalid, actor i pintor del Sudan; Marwa Radi Abu Raida, escriptora palestina; Mahsa Mohebali, escriptora iraniana, i Hossein Zoghi, periodista i actor també de l’Iran.
Hem parlat amb el sudanès Osama Khalid dies després que hagi acabat la seva residència a Barcelona. Graduat en Belles Arts per la Universitat de Ciència i Tecnologia del Sudan, va fugir del seu país perquè, després de la revolució sudanesa del 2018, el conflicte va créixer exponencialment fins que el 2024 va esclatar la guerra. “Viure sota bombardejos constants era extremadament difícil”, descriu aquest pintor.
Artists at Risk: “No és fàcil ser artista quan ets de Barcelona, però és cinquanta vegades més difícil quan vens d’un altre lloc”
“Jo buscava estabilitat i no semblava que la guerra s’acabés. La meva família es va veure obligada a marxar. Obtenir un visat era difícil, però gràcies a un amic vaig contactar amb Artists at Risk. Em van entrevistar i em van ajudar a traslladar-me d’un entorn perillós a un lloc segur”, continua explicant Khalid, les obres del qual se centren en el dia a dia al Sudan i en els sensesostre.
Així doncs, el 5 de setembre del 2025 va començar una residència artística a Barcelona: “Des del primer moment vaig sentir una connexió molt forta amb la societat espanyola, i amb la catalana en particular. La vaig percebre com una comunitat oberta i acollidora, i ràpidament vaig notar un sentiment de pertinença”. Durant cinc mesos va treballar al taller de pintura de Rafa Castañer, al barri del Poblenou, una experiència que Khalid resumeix com a “excepcional”. “En Rafa ha estat una figura molt inspiradora. No només ha estat proper i comprensiu, sinó que m’ha animat a créixer artísticament i personalment. El considero més que un supervisor; és un amic molt proper”, afegeix.
El mateix Castañer reflexiona així sobre què ha aportat a Khalid: “No ho sabrem fins d’aquí a uns anys, i només ho sabrà ell, però crec que li he ofert diferència, exactament el mateix que ell a mi. Som antagònics i alhora complementaris. He pogut presentar-li el meu món i compartir-lo, amb humilitat i una actitud honesta”.
A part del dia a dia amb el pintor barceloní, Khalid ha entrat en contacte amb artistes de La Escocesa, també al Poblenou, que és un dels espais culturals amb qui No Callarem fa xarxa. A part, l’entitat treballa des de l’inici amb el CCCB, i amb els anys s’hi han sumat equipaments com l’Ateneu Popular 9 Barris, l’Ateneu Barcelonès, el PEN Català, el Centre d’Arts Santa Mònica, Espronceda i la Fàbrica de Creació Fabra i Coats.
Pari Banu, artista trans d’Azerbaiyán, acollida per Artists at Risk en una performance al CCCB el 2024. Foto cedida
“És molt important tenir suport”
Des d’Artists At Risk tenen clar que aquest entramat cultural és clau per a la integració. “No és fàcil ser artista quan ets de Barcelona, però és cinquanta vegades més difícil quan vens d’un altre lloc. És molt important tenir mecanismes de suport”, comparteixen Marita Muukkonen i Ivor Stodolsky, cofundadors d’Artists at Risk, des de Colòmbia via trucada.
Com va germinar la col·laboració entre l’entitat mundial i Barcelona? Tot començava el 2018, quan No Callarem, encara sense suport municipal, va acollir la rapera de Kenya Grammo Suspect. Aquell any, Muukkonen i Stodolsky van venir com a ponents al BccN Barcelona Creative Commons Film Festival del CCCB. Van aprofitar-ho per reunir-se al Parlament de Catalunya amb qui llavors era primer tinent d’alcalde de la ciutat, Gerardo Pisarello, i l’antic tinent d’alcalde de Drets Socials, Jaume Asens, per plantejar com Barcelona podia ser ciutat d’acollida per a artistes exiliats.
“Sovint funciona així: primer has d’aconseguir que vinguin els artistes, els polítics veuen com s’impliquen en les comunitats i aleshores el programa arrenca. Ho fem en diverses ciutats”, relaten els cofundadors. El suport municipal i de la Generalitat es va consolidar el 2022 amb l’actor ucraïnès Aleksei Iúdnikov, que era a Rússia en el moment de la invasió. Gràcies a Artists at Risk va fer una primera residència a Hèlsinki i posteriorment a Barcelona, concretament a Fabra i Coats. Eva Sòria, directora d’Innovació, Coneixements i Arts Visuals de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), explica que es tractava d’una “resposta d’emergència” i d’un suport que amb els anys s’ha consolidat.
Ivor Stodolsky i Marita Muukkonen, cofundadors d’Artists at Risk, a Barcelona el 2018. Foto cedida
Doble suport: polítiques culturals i temàtiques
Més enllà d’Artists at Risk, a quins programes pot accedir un artista exiliat a la metròpoli? Des de l’ICUB detallen que “les bases de la convocatòria general de subvencions públiques no tenen una política d’acollida concreta per a artistes amb dret a asil perquè són prou àmplies i els criteris ja hi responen de manera positiva”. Estaríem parlant d’aspectes com, per exemple, que l’obra tingui una temàtica social o un impacte al territori. Sòria argumenta que “una ajuda concreta respondria a un tipus de despesa que hauria de venir d’una altra banda”.
Si ens fixem en projectes als quals l’Ajuntament dona suport perquè acullen artistes o visibilitzen el fet de viure a l’exili –o, ampliant més el focus, haver migrat–, destaquen , entitat que des del 2004 ajuda artistes refugiats, o Red Teja, en la qual col·laboren el Centre d’Arts Santa Mònica i La Escocesa. Una altra iniciativa destacada són les Residències Internacionals d’Escriptura de Vil·la Joana dins del programa Barcelona Ciutat de la Literatura.
Eva Sòria (ICUB): “Donem suport als directors artístics que posen el tema de l’exili sobre la taula”
Si parlem de mostres d’art que destaquen l’exili o el fet de migrar, Sòria fa referència a l’exposició Com pedres als palmells, brases i flama, comissariada per Chiara Cartuccia, que es pot veure fins al 31 de maig a La Fabra Centre d’Art Contemporani i que aborda, a partir de veus internacionals, la relació entre la destrucció, les ruïnes i les històries de resistència anticolonial a la regió mediterrània. També destaca la col·laboració que aquesta primavera fa La Capella amb la comissària palestina Manar Idrissi i les artistes locals Nora Ancarola i Pamela Martínez Rod.
A més, alguns residents d’Artists At Risk han participat el mes de març al cicle Cinestèsies, cinema i pensament de l’Ateneu Fort Pienc. S’hi van poder veure les pintures de Khalid i ell mateix va oferir una activitat amb Castañer. “Donem suport als directors artístics que posen aquests temes sobre la taula, ja que no pot ser d’una altra manera”, reblen des de l’ICUB.
Presència, però en circuits perifèrics
És indiscutible que hi ha ajudes. Tanmateix, els artistes consultats comparteixen que és laboriós treure el cap en un ecosistema cultural barceloní que de vegades pot resultar hermètic. Així ho ha viscut Laverde: “He participat en espais culturals, però sempre alternatius. No he tingut l’oportunitat de fer un espectacle amb una companyia catalana o de participar en algun espai amb gent professional. Tinc una gran disciplina envers l’ofici, però fins ara m’he dedicat a fer tràmits administratius per reconstruir la meva vida”.
Sigui com sigui, i tot i que es tracta d’un procés lent, la colombiana està orgullosa d’haver portat Yuyay a sales de l’Hospitalet, a centres cívics barcelonins, a l’Ateneu Candela de Terrassa o a l’espai teatral recentment desaparegut Periferia Cimarronas de Sants, dedicat al teatre afrodescendent. “A les sales petites de Barcelona com el Tantarantana i que tenen més ressò mediàtic no hi he arribat per moltes dinàmiques del sector, com per exemple que la temàtica de vegades no interessa”, lamenta.
Mahmoud Ghaffari, director i editor de cinema de l’Iran acollit per Artists at Risk, en un acte a La Ciba. Foto cedida
Tanmateix, la creadora divisa un horitzó d’esperança, perquè Yuyay s’ha representat el mes de març al teatre de la Universitat Autònoma, fet que considera “molt important, ja que tot i ser un teatre de petit format s’hi han fet espectacles que han acabat a la Beckett”. A més, ara que ja domina la llengua catalana, ha escrit Ñucanchi, una obra que ha estrenat recentment a l’Ateneu del Raval. Optar pel català ha estat una presa de consciència lingüística que confia que es materialitzi en oportunitats laborals: “Com en qualsevol país, el teatre s’ha de fer amb la llengua del territori”.
En el cas de Khalid, ell comenta que la llengua ha estat el principal repte per accedir a l’ecosistema cultural barceloní. “Tot i això, he treballat per superar-ho aprenent castellà i utilitzant l’anglès. Aprendre català ha estat més difícil. Hi ha pocs recursos en la meva llengua materna [l’àrab]”, explica.
Eddy Laverde: “Com en qualsevol país, el teatre s’ha de fer amb la llengua del territori”
Des del punt de vista de les associacions, una altra dificultat per afavorir la integració dels artistes exiliats són els recursos dels quals disposen. Amb el suport que reben de l’Ajuntament de Barcelona, de la Diputació de Barcelona, del Ministeri de Cultura i del d’Afers Exteriors, les entitats Artists at Risk i No Callarem fan malabars per oferir als artistes tot el que es proposen: donar-los d’alta a la Seguretat Social, gestionar el permís de residència, buscar-los allotjament, contractar-los dins l’entitat i oferir-los acompanyament psicosocial. Tal com afirma Fernando Paniagua de Paz, de No Callarem, els problemes d’habitatge a Barcelona fan difícil que tots els artistes visquin aquí i, per això, fa anys que col·laboren amb altres espais de creació i de residència artística com Konvent Zero, al Berguedà, o La Cremallera, a Ribes de Freser.
Malgrat les dificultats, des d’Artists at Risk celebren que Barcelona és una de les seves ciutats “més col·laboradores i estables”. N’és un exempleque No Callarem ha guanyat recentment, juntament amb una desena d’entitats, una subvenció anomenada Europa Creativa que s’atorga a xarxes internacionals i amb la qual podrà destinar, durant tres anys, un milió d’euros a l’acollida d’artistes. “Això ens ajuda a projectar amb seguretat”, apunta Paniagua de Paz. A part, l’entitat mundial rep regularment altres finançaments europeus.
Per què són necessàries aquestes veus?
Amb tot, hi ha una qüestió de fons en aquest reportatge que té a veure amb el fet artístic en si mateix: per què són necessàries les veus dels exiliats? “Ens aporten diversitat i riquesa. Una ciutat que dona veu a artistes que estan en situacions límit enriqueix el debat cultural”, manifesten des de l’Ajuntament. Des de No Callarem afirmen que “el vincle que s’estableix entre els artistes acollits i l’espai d’experimentació és molt ric i positiu”.
En definitiva, Barcelona i l’àrea metropolitana no són només espais on refugiar-se del soroll de les bombes o de les amenaces, sinó una ciutat d’acollida que disposa d’un teixit cultural capaç d’oferir continuïtat creativa gràcies a entitats, espais independents i institucions públiques. No és un camí fàcil, però l’actual ecosistema cultural fa que marxar a l’exili no sigui una renúncia constant, sinó també un llenç en blanc llest per crear de nou, com expressa el pintor sudanès: “No veig Barcelona com un lloc d’exili, sinó com un espai de possibilitats molt més ampli en comparació amb les limitacions que he viscut”.
Les obres de Khalid se centren en el dia a dia al Sudan i en els sensesostre. Foto cedida
